Aquí un resum de la història de Granada.
Edad Antiga:
Les restes més antigues que s’han trobat a Granada s’han
datat cap a la meitat del S. VII a.c . No hi ha constància d’ assentaments
anteriors, encara que a les afores van existir poblats de gran importància com
l’assentament de Cerro de la
Encina, abandonat cap a l’any 1200 a.c. La derrota
definitiva de Cartago a la Segona Guerra
Púnica va obrir les portes als Romans.
Edad Mitjana:
Les turbulències que van originar la formació dels Regnes
de Taifas van donar el tro de Granada als Ziríes. El primer d’ells, Zawi ben
Ziri, va fundar la nova ciutat de Madinat Garnata, al 1013, al voltant del
castell existent, abandonant Medina Elvira, que va quedar despoblada. A partir
d’aleshores la Granada Musulmana
va tenir 3 fases d’evolució:
-
Època Zirí: La zona que incialment es va ocupar és el
centre de l’actual barri de l’ Albaycín. Cap a finals del S. XI, ja estava
urbanitzada la major part del turó.
-
Època Bereber: L’ estructura urbana de la ciutat es va
modificar poc al llarg del període de denominació dels almoràvits i els
almohades (1090- 1269). Molts escrits diuen que durant l’època almoràvit es va
ampliar el recinte enmurallat, obrint-se portes com el Arco de las Pesas i
Puerta Monaita. També corresponen a aquesta època la desapareguda Bib-
Alfajjarin, i el castell conegut com Torre Bermeja. Els almohades van deixar
edificis d’interès com el Alcázar Genil, i van enmurallar els ravals de l’est,
on està avui en dia el Realejo.
-
Època nazarí: La creació del Regne de Granada, va
impulsar el creixement i la riquesa de la ciutat, enmurallant-se els ravals de
l’ Albaycín, i aixecant-se la ciutat palatina de l’ Alhambra. La seva
construcción va ser iniciada pel rei Alhamar, aprofitant l’existència d’una
antiga fortalesa zirí. El seu fill, Muhammad II, va aixecar la major part de
les zones de Palau, i cap al començament del S. XIV, ja existíen una Medina,
amb comerç, vivendes privades i edificis comunitàries. La Mezquita Real va ser edificada
per Muhammad III, i per aleshores, Madinat Al-Hambra, ja era un vertader medi
urbà. La ciutat nazarí, quedà organitzada en 6 districtes enmurallats,
comunicats entre sí per portes que es tancaven durant la nit, i cada un d’ells,
divit en barris ben diferents.
La ciutat romandrà així fins al S. XV, el 1942, i els onze
anys que van seguir la “conquesta” , van sorgir uns canvis importants que
acabarien generant canvis importants
Recreació de l' entrega de les clausde Granada de Boabdil als Reis Catòlics. Es remarca la majestuositat de Fernando i Isabel
Edad Moderna:
Tots els viatgers i erudits que van viatjar a Granada al pas
del S. XV al S. XVI van mostrar admiración pels seus edificis, especialment els
reis Juana la Loca
i Felipe el Hermoso, qui va invertir molt en el manteniment de l’ Alhambra i
altres edificis. Pero això no va ser prou, ja que van aixecar edificis
d’interès als llocs més representatius de la ciutat Musulmana: La Capilla Real al 1504, on es van
depositar els cossos d’ Isabel i Fernando i posteriorment els de Juana la Loca i Felipe el Hermoso, l’
Hospital Real al 1521, iniciat al 1511, la Catedral, plantejada al 1523, el Palau de Carlos
V, acordada al 1526, la
Chancillería, començada al 1531, etc…
El seu carácter musulmà va generar aviat una enemistat cap
al seu aspecte urbà, començant així les autoritats a considerar-se l’ obligació
de transformar-lo per resoldre els seus problemes derivats. Així, al 1565,
Felip II va arribar a calificar en numeroses ocasions “perillós” l’ Albaycín.
Aquesta obsessió per extirpar l’ Islam, va portar a la demolició d’algunes
mesquites, la “castellanització” dels carrers, tirant-los i fent-los més
amples, eliminant cementiris i fent convents. S’obren o reformen grans places,
com Bib- Rambla, Campo del Príncipe (1513) Plaza Nueva (1515)… Es pot dir que
era una ciutat en obres, ja que tota la ciutat estava sota els plans de remodelació.
Edat Contemporània:
Al començament
del segle XX Granada estava situada en una bona posició social i econòmica dins
d'Espanya, amb una economia en creixement basada sobretot en la remolatxa i amb
perspectives d'industrialització importants. Aquest procés es va mantenir,
almenys, durant el primer terç de segle. El creixement demogràfic es va
accelerar a partir de 1900 (75 900 habitants, en aquest cens, 103 368 el cens
de 1920, 155 405, el 1940) ; doblant-se la població en pocs anys, tant de la
ciutat, com dels pobles del seu cinturó.
Aquest procés va ser paral · lel al desenvolupament de corrents
regeneracionistes, encara que sobre una estructura política encotillada,
fortament caciquil i incapaç d'aprofitar tots aquests factors , controlada per
un grup poc permeable de "representants en Corts" compost bàsicament
per terratinents i alguns professionals, sobretot catedràtics de la Universitat i
advocats. En aquest període, partits com el PSOE i el Partit Republicà Autònom
de Granada van aconseguir aglutinar a una part important de la població que
serà decisiva en les Eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, aconseguint
conjuntament 30 dels 45 llocs en disputa. En el primer període de la II República la
ciutat va ser governada per socialistes i republicans autònoms, encara que
aquests es van disgregar com a partit el 1932. Part d'aquests es van integrar
en el Partit Radical que va créixer en vots fins a igualar als socialistes el
1933. Aquest període (1931-1933) va ser socialment conflictiu a la ciutat, amb
nombrosos disturbis i xocs de carrer protagonitzats especialment per
treballadors del sector sucrera que va ser molt actiu. Es van reforçar també,
de cara a les eleccions de 1933, les posicions conservadores d'Acció Popular i la Unió de Dretes que, després
de guanyar les eleccions generals juntament amb els radicals, van governar
l'ajuntament a través d'una Comissió Gestora després de destituir en ple a
l'anterior corporació. En el període 1933-1936 el Partit Radical va quedar
pràcticament desaparegut a Granada i la conflictivitat social va créixer, però
les eleccions d'aquest any, inicialment, les van tornar a guanyar les dretes,
encara que amb un cúmul tan gran d'irregularitats que les protestes socialistes
van modificar els resultats. L'esclat de
la guerra civil va deixar a Granada com a zona revoltada aïllada entre zones
controlades pel govern republicà, el que va donar lloc, sobretot en els primers
mesos, a un gran nombre de detencions i ajusticiaments polítics (García Lorca
entre ells): 3969 persones van ser afusellades entre 1936 i 1956 a les tàpies del
cementiri granadí.
Durant la guerra, l'ajuntament va escometre un ambiciós "Pla de Reforma i Eixample" de la ciutat, activat especialment a partir de 1938, amb l'arribada a l'alcaldia de Antonio Gallego Burín que va suposar un arranjament de gran nombre d'edificis i zones de la ciutat però també la desaparició de barris sencers, com La Manigua, on es va obrir l'actual carrer Àngel Ganivet.
Bona part de la conflictivitat social del període republicà va estar originada per la forta crisi econòmica que, a Granada, va suposar la caiguda del sector sucrera que va arribar a tenir a la ciutat un caràcter especialment greu. En 1926 es va desmuntar la primera de les fàbriques (la de Santa Juliana) seguint-li les altres fins que, cap a 1940, van acabar per tancar les últimes encara en funcionament donant per acabat un cicle expansiu que no va tenir ja alternativa econòmica. Així doncs el greu impacte de la guerra, sumat a la pèrdua del teixit industrial ia l'exclusió de Granada de les zones recolzades per la Llei de Protecció de la Indústria Nacional de 1939, van donar lloc al fet que la ciutat s'estancés econòmicament i retrocedís en la seva demografia, especialment a conseqüència de l'emigració, quedant despenjada del desenvolupament que es va donar a Espanya a partir de finals de la dècada de 1950. A la postguerra Granada va caure en els índexs de renda als últims llocs del país i es va constituir, bàsicament , com una ciutat burocràtica i universitària. Només en l'últim terç del segle es va desenvolupar un potent sector terciari gràcies al turisme. En qualsevol cas el desenvolupisme dels anys seixanta i setanta modificarà de manera important la imatge de la ciutat, que avançarà sobre la vega i reformarà la seva estructura interna continuant d'alguna manera la política de l'últim segle, demolint mas antic per ampliar els carrers per la pressió del trànsit urbà.
El 19 abril 1956 va succeir el segon terratrèmol més important en la història de la capital, conegut amb els anys com el terratrèmol d'Albolote.
Durant la guerra, l'ajuntament va escometre un ambiciós "Pla de Reforma i Eixample" de la ciutat, activat especialment a partir de 1938, amb l'arribada a l'alcaldia de Antonio Gallego Burín que va suposar un arranjament de gran nombre d'edificis i zones de la ciutat però també la desaparició de barris sencers, com La Manigua, on es va obrir l'actual carrer Àngel Ganivet.
Bona part de la conflictivitat social del període republicà va estar originada per la forta crisi econòmica que, a Granada, va suposar la caiguda del sector sucrera que va arribar a tenir a la ciutat un caràcter especialment greu. En 1926 es va desmuntar la primera de les fàbriques (la de Santa Juliana) seguint-li les altres fins que, cap a 1940, van acabar per tancar les últimes encara en funcionament donant per acabat un cicle expansiu que no va tenir ja alternativa econòmica. Així doncs el greu impacte de la guerra, sumat a la pèrdua del teixit industrial ia l'exclusió de Granada de les zones recolzades per la Llei de Protecció de la Indústria Nacional de 1939, van donar lloc al fet que la ciutat s'estancés econòmicament i retrocedís en la seva demografia, especialment a conseqüència de l'emigració, quedant despenjada del desenvolupament que es va donar a Espanya a partir de finals de la dècada de 1950. A la postguerra Granada va caure en els índexs de renda als últims llocs del país i es va constituir, bàsicament , com una ciutat burocràtica i universitària. Només en l'últim terç del segle es va desenvolupar un potent sector terciari gràcies al turisme. En qualsevol cas el desenvolupisme dels anys seixanta i setanta modificarà de manera important la imatge de la ciutat, que avançarà sobre la vega i reformarà la seva estructura interna continuant d'alguna manera la política de l'últim segle, demolint mas antic per ampliar els carrers per la pressió del trànsit urbà.
El 19 abril 1956 va succeir el segon terratrèmol més important en la història de la capital, conegut amb els anys com el terratrèmol d'Albolote.
No hay comentarios:
Publicar un comentario